Es tant difícil ser pare i mare a la vegada, o pare en versió doble. Fent de bo i dolent, de divertit i enfadat, de indiferent i preocupat, tot alhora i a vegades res bé! Sovint sents una sensació de ofec constant i altres cops sols vols sortir corrents. Com us ho diria, si tothom diu que et converteixes en pare i que els nanos venen sense carnet de instruccions, no us podeu imaginar quan estàs sol a la trinxera mai volguda de la adolescència.

Jo trobo insofrible el veure com ells cometen els mateixos errors que he comès jo. És evident que no pots evitar enrabiar-te, però no serveix de gaire el confrontar s’hi. De fet cal que s’equivoquin i pateixin tot el que tu has patit per fer-se adults, però costa. Si fos per mi els tindria en cotonets fins la mort, la meva.

Però si és difícil, lo de ser pare solter, o divorciat, (depenc del dia que m’ho pregunten) i no poder desconnectar mai del destí i de la realitat i del present del dia a dia dels teus fills. És el que més em costa desde fa dos anys i escaig quan la meva ex-dona va decidir posar terra de per mig, i tornar a Austria.

Ara potser algú dirà: Osti tu! Quin pare de merda! Però no és això. En el meu cas mai puc respondre un: pregunta-li a la teva mare, o no em puc amagar de fer la compra, o no puc mantenir una posició rígida davant una discussió, perquè sempre he de provar de trobar un equilibri constant, deixar un punt de sortida, deixar una engruna i una finestra oberta per descomprimir, per provar de comunicar evitant ensenyar. La vida és qui els haurà de ensenyar, i jo, sols podré esmorteir, protegir sense evitar alguna ferida superficial que faci de cop d’atenció.

Continuo endavant entonant un mantra sincer de situacions repetitives, i de solucions diverses. Em costa que el meu fill sigui a vegades tant dur amb tot, però també ho era jo. Em costa la gestió d’informació que fa la meva filla, però almenys la fa: en el meu cas jo era una tomba i podria arribar a entendre com de desesperant debia esser per la meva mare. Però com de bé m’aniria tenir algu al costat per fer-ne balanç o si més no, per poder amagar-me de tant en tant.

Ara ja som als vols de nadal i ells marxaran cap a Àustria, Son com vacances i lo d’aquí no ho són. El temps just perquè no existeixin malrotllos, el temps exacte perquè tot siguin moments feliços, perquè tot sigui com una bona peli de nadal. També s’ho mereixen ells. I per mi… per mi serà un temps d’apagar uns dies els interruptors, i descansar, mirar les musaranyes, i no pensar gaire. Perquè si, ho he de admetre, a cops em sento exhaust, i sovint molt sol en tot això; malgrat que també, si algu em digués si ho tornaria a fer, la resposta sempre seria si. Perquè tot aquests temps a voltes convulsos i sovint estressants son de llarg, els millors anys de la meva vida, i segurament de la seva també, que jo tinc el goig de compartir.