S’acosta el dia en que et vas despedir del món, la gent dirà que vas morir el 2 de Octubre, era dijous i el teu cor va deixar de bategar mentre els meus germans i jo, rèiem a la sala, ens vas escoltar? Vas decidir deixar aquest món escoltant-nos o simplement el teu cor que tan havies maltractat va dir prou! No ho sabrem mai, però sempre he desitjat pensar que la consciencia no es perd sinó que es trasllada cap a una altra realitat. L’idea de la mort i del després, mai ha estat tant present en mi, com des de que vas decidir deixar aquest món.

Et despedies un 29 de setembre, era un dilluns, i vas passar massa ràpidament del despedir-te de tothom a quedar ancorat en un llimb, al teu llit, entre d’on volies fugir i d’on no sé ben bé, volies anar. La Mort es vertigen si la vida es veu en un prisma de bellesa, i una alliberació quan la vida ja no ho és. Recordo que t’encantaven les orenetes però ja no sé dir-te si van marxar cap al sud abans que tu cap on anessis. Ara les cerco i he de dir que les vigilo, esperant el moment en que es reuneixin davant de casa per emprendre el seu vol cap al Sud.

La gent deu pensar que soc boig, quan ho dic, però les orenetes per mi, i una mica per tu,  i suposo que per tothom, fan el mateix estiu quan arriben, com l’anunci de l’hivern quan marxen. Per mi, d’aquí a deu dies, farà una any que ets mort, un any d’aquella llarga conversa, de totes aquelles confessions a deshora, d’aquelles cerveses junts que em queien al cervell com una pedra al estomac. No he entès, encara, Pare, el que vas decidir, com ho vas decidir, i perquè me’n vas fer tant partícip, tant vigilant del que passaria després, aquella responsabilitat que em vas posar a l’espatlla perquè “ni Cristo” com vas dir-me, desviés el teu desig de morir. Suposo que no ho entenc perquè m’encanta viure.

Farà ara un any que poc a poc passes a ser record i no vida. Hem anat buidant el cau on vivies: mira que m’he preguntat cops com vas voler recloure-t’hi, quin poc gust per la bellesa, i que poc he après de recórrer les teves coses. Vaig ser operatiu com em vas demanar, “que tothom triï el que volgui, i després tu Jordi” he complert fil per randa totes i cadascuna de les instruccions que em vas donar, no n’he fallat en cap. M’ha ajudat, he après en 12 mesos el que no havia après en 52 anys: observa, no discuteixis, frueix de com creixen els teus fills, no t’hi enfrontis, deixa’ls volar, recull-los quan s’estavellin, cuida de la teva mare, no discuteixis amb els teus germans, salva’m les plantes. Totes aquelles coses que tu no vas saber fer mai i que em vas demanar que jo fes. Les plantes son vives, els meus fills continuen creixent i allunyant-se, la meva mare no entén qui te davant, i els meus germans saben, crec, que estaré per ells.

Ha estat un any molt dur, no et diré que no. L’única llum que he tingut ha estat la Cris, que va aparèixer quan tu et difonies, una mica com una llum, i els nanos amb totes les seves contradiccions i puntes esberlades que formen part de la seva posta en escena adulta: uns nanos que a vegades no entenen com de difícil és ser un pare i una mare a temps complert per ells. La resta, la resta no han estat més que entrebancs, feines avorrides, cap somriure, disciplina, aixecar-se d’hora i vigilar que tot funcioni, aconseguir que el show continuï en marxa, per tothom.

Podria sentir-me exhaurit però no és així, tinc la sensació que el millor estar per venir. Crec que estic aconseguint vorejar una onada assassina i que la quilla del vaixell del qual en soc un capità accidental en sortirà, no indemne, però si flotant. La teva mort que va durar 4 dies va fer que revisés les prioritats, el post mortem em va fer veure que estava més sol que mai, la Cris m’ensenya cada dia que soc malgrat tot algú que es pot estimar, i dels meus fills n’aprenc tant la meva pròpia prescindibilitat com un amor confús i culpable envers mi. La seva mare no ajuda gaire, però ha estat una tònica habitual de la que cada cop més, m’allunyo.  Una mica el que vas dir: si ja anaves sol Jordi, ara ja no tindràs on tornar. Ho visc diferent, i vaig pensar que no havia de metabolitzar la frase. Jo crec que no estic sol, reconec haver-me equivocat moltes vegades, però no accepto la negació a un nou cel blau, a un cel ple de estels o a les segones oportunitats.

Tinc 53 anys, podria morir en qualsevol moment, però lluito per trobar somriures dels meus, sovint.

Potser el dilema, com sempre, és saber qui son els meus. Els amics de sempre que em coneixen? La dona que insisteix, (gracies no ho saps prou) a agafar la meva quan dormo, els meus fills que deuen albirar un guerrer ja a punt del sacrifici i que aspiren a viure, el meu gos, que ja m’estima quasi tant com el gos de la meva vida, tu? que vas dictar-me com havia de ser el teu final? Els meus germans i la meva mare i el seu trinomi absurd amb una dona que m’odia?

Jugo a perdre amb les orenetes, perquè vigilo si marxen o no, com vaig fer amb tu cada nit, i cada dia, desde que et despedies i demanaves perdó, i com amb tu, no sé quan marxen ni on, no sé si estaran bé tot el temps que no seran per casa. Una mica com tu, malgrat que elles tornen cada any, y tu ja no ho faràs. Recordo aquell diumenge 28 de setembre, quan havíem begut potser massa, que em vas preguntar si les orenetes havien marxat, i sé que amb una llàgrima engarjolada als ulls i un somriure a la boca et vaig dir que demà t’ho diria… i l’endemà, amb tanta gent i els metges i tot, no vaig tenir ni un moment per mirar si encara estaven per aquí, una mica com tu, que te’m vas escolar entre les mans de cop.

Suposo que es normal, però et trobo a faltar.