Al meu pare li encantaven les orenetes, les que tornaven cada any i que bevien l’aigua de la piscina de casa, si passaven tot l’estiu i de cop, en algun moment d’octubre, marxaven totes juntes cap al sud. La vida aleshores per ell ja sols tenia un encís i era veure les fulles del til·ler de la terrassa del darrera engroguir fins a un color tant intens que semblava un sol d’estiu.

L’any passat, quan va decidir morir a principis d’Octubre, perquè ho va decidir ell, no recordo que les orenetes haguessin marxat,  les fulles del Til·ler continuaven verdes.

Em pregunto sovint si hi pensava ell en aquestes coses aleshores, o ja la consciencia de la malaltia i el dolor que sentia havia arraconat aquests pensaments recurrents. Crec que jo, que no me’l puc treure del cap, sovint recordo aquelles fites com una manera de mantenir-lo viu dins meu. Son coses que a mi també m’agradaven i que avui em fan sentir molt vell. La mort dels demés i suposo que la dels pares et fa sentir mes viu, i la intensitat amb la que sents aquesta vida es la que et fa més témer que s’acabi.

Avui tinc el Jordi, el Jardiner que ve per casa desde fa ja no sé quant de temps, està podant els arbres, tots aquests arbres que el meu pare va plantar fa vora 50 anys, els recordo tots i hi lligo a cadascun d’ells un fotograma de la meva existència. Arribant al til·ler m’ha preguntat què en fèiem aquest any, i he alçat els ulls i me’n he adonat que les orenetes feia dies que no volaven al ras de la piscina. Li he dit que aquest any aquest arbre millor el deixàvem créixer, vull tornar veure aquell sol d’estiu en les seves fulles que perden vida, esgrogueint-se en un darrer esforç vital abans la grisor del hivern; una mica com el meu pare, que sabent ja la data de la seva mort, va viure el seu darrer cap de setmana com si fos un estiu dins seu.

El trobo a faltar moltíssim, i si que és veritat que a voltes em descobreixo alguna llàgrima rodolant per la galta, malgrat que sempre l’acompanya un somriure.

Aquest any la tardor em portarà un til·ler ben groc, i no hauré vist les orenetes marxar, he podat els arbres del seu  tros del Jardí ben curts i encara no sé què fer-ne de tot l’espai que m’ha deixat a casa i dins meu. Ell deia que podar no era necessari, per mi es una manera de veure les coses en ordre i encarar l’hivern

El Jordi, el Jardiner de casa ja m’ha dit que l’any vinent em costarà una hora mes de la seva feina el voler veure les fulles grogues, però estarà ben pagada per gaudir-n’hi assegut a la cadira al peu del arbre. Suposo que al meu pare li encantaria seure altre cop sota l’arbre; sovint al llarg dels anys l’havia sorprès admirant aquest til·ler, a mi em passa el mateix desde que me’n van fer responsable.

Mai li vaig preguntar quin era l’arbre que estimava més del Jardí, perquè als arbres se’ls pot estimar ho sabeu? Jo estimo aquest arbre de llarg més que qualsevol dels altres.  Una altre cosa que mai més podré preguntar.